ALEMANYA 2007. Selva Negra i Baviera

PREÀMBUL

Fullejant una guia de Dinamarca, vaig contemplar embadalit una fotografia del Parc Lego i vaig pensar que seria interessant poder-lo visitar. Quan vaig contemplar en un plànol d’Europa la tirada de quilòmetres que hi havia des de casa nostra, ho vaig descartar. Uns dies més tard, va caure a les meves mans un catàleg Lego i vaig veure que a part del parc de Dinamarca, n’hi havia d’altres repartits per tot el món, un d’ells a Alemanya i vaig lligar-ho ràpidament amb la febre Playmobil que vivim a casa. Per Internet, vaig buscar-ne la seva ubicació i vaig determinar que ja que tots dos són al sud del país, podíem visitar-los tot passant les vacances a la Selva Negra i a Baviera. Va ser així com va començar la història d’aquest viatge, un viatge que ara ha arribat a la seva fi i que ens deixa el record que tot seguit vull transmetre.

L’Itinerari

La planificació de l’itenerari per l’interior d’Alemanya, començava i acabava al sud-oest, a la Selva Negra i recorria el sud, de sud-oest a sud-est, el Llac de Constança (tocant amb Suïssa i Àustria), Füssen (tocant amb Àustria), s’enfilava direcció nord cap a Nuremberg, més amunt de Munich, girava cap a l’oest cap a Günzburg i baixava paulatinament altra cop cap al sud-oest fins tornar a arribar a la Selva Negra.

Quan vàrem agafar l’autocaravana, per marxar cap a Alemanya, encara no havíem acabat de decidir si pujaríem per l’Est de França, fins arribar al sud de Dijon i llavors trencaríem a la dreta per Beçanson, Belfort i Mulhousse per arribar a Alemanya per Freiburg, o bé, després de Lyon, trencaríem a la dreta i ens endinsaríem a Suïssa, per arribar a Alemanya pel Llac de Constança. Les dues vies tenien els seus avantatges i els seus desavantatges, el primer, tenia menys quilòmetres, semblava més recta però arribàvem a Alemanya per la Selva Negra, el mateix lloc per on l’hauríem d’abandonar. L’altra ruta, ens transportava directament a la zona del Llac de Constança, travessant, França, Suïssa i uns pocs quilòmetres d’Àustria. Tenia més quilòmetres i a més s’havia de pagar l’impost de circulació per les autopistes de Suïssa i Àustria i a dins de Suïssa era una mica embolicat.

Finalment varem decidir descartar travessar Suïssa. Així la ruta en etapes realitzada durant aquest viatge és la següent:

Viatge d’enllaç (anada, 2 dies)
· Bages – Remoulins (França)

· Remoulins – Kirchzarten (Alemanya)

Ruta per la Selva Negra i Baviera
· Kirchzarten – Triberg – Gutach – Triberg

· Triberg – Überlingen

· Überlingen – Meckenbeuren lindau – Füssen

· Füssen (Neuschwanstein) – Wies – Lechbruck

· Lechbruck – Dachau – Zirndorf

· Zirndorf – Rothemburg ob der Tauber

· Rothemburg o.d. Tauber – Günzburg

· Günzburg – Mengen-Ennetach – Titisse

· Titisse – Freiburg im Breisgau – Kirchzarten

Viatge d’enllaç (tornada, 3 dies)

·Kirchzarten – Charbonieres-les-Sapins (França) – Flaviac

· Flaviac – Pont d’Arc – Saint Just

· Saint Just – Narbona – Port Leucate – Bages
 

Divendres, 13 de juliol de 2.007

Bages – Remoulins (França); 426 Km
Primers quilòmetres a l’esquena

Sortim de casa, després d’enllestir els preparatius que quedaven pendents (semblava tot acabat, però no s’acaben mai), quan les agulles passen per poc els ¾ de 5 de la tarda, per l’Eix i direcció Girona.

Nosaltres no hem dinat. Quan portem menys d’una hora, parem al Coll de Revell a menjar una miqueta. Uns entrepans d’embotit i el parc infantil, ens fan fregar les 7. Enfilem, després d’omplir el dipòsit de gasoil direcció a França. Passem la frontera, deixem enrere Perpinyà, Sigean i Narbona, quan decidim aturar-nos per sopar, ho fem a l’àrea de l’A-9 de Narbonne-Vinassau en una taula de pícnic. Posem els nens a dormir i continuem viatge. Amb el cel acolorit de castells de foc (els francesos celebren el 14 de juliol), el viatge se’ns transforma en un ventall multicolor. Cada poble ens amenitza amb la seva particular celebració. Prop de les 12, decidim sortir de l’autopista i buscar un lloc per passar la nit, aprofitant la sortida de “Pont du Gard”. Ja a Remoulins, seguim les indicacions de l’àrea d’AC’s però no la trobem i al travessar el pont sobre el riu Gard, veiem un pàrquing on hi ha pernoctant unes 10-15 autocaravanes, fem mitja volta i hi entrem. Són 2/4 d’1.

Dissabte, 14 de juliol de 2.007

Remoulins –Kichzarten (Alemanya); 710 Km

Vida de romans i la resta de quilòmetres a l’esquena

Nit sense novetats, només el pertinent mal d’esquena al llevar-nos al matí pel canvi de llit. Després d’esmorzar, m’acosto fins a l’Oficina de Turisme, que ahir a la nit vàrem veure anunciada propera al lloc on hem dormit. Està tancada fins a les 10 i tot just són les 9, per tant tornem cap a l’AC, no sense abans comprar uns albercocs en una fruiteria propera. Ens posem els banyadors i ens acostem a la zona de bany del Pont du Gard. Hi entrem per una barrera, per tant a la sortida caldrà pagar, aparquem, agafem les tovalloles i la pomada i ... apa a remullar-nos. Abans però de tastar l’aigua del riu Gard, ens dirigim a contemplar aquest fantàstic aqüeducte construït pels romans (38 dC) des del pont construït força anys després per Napoleó. La zona de bany, està perfectament condicionada, estrenem les sabatilles d’aigua ... (quin gran invent!) i ens llencem a refrescar els nostres cossos. Gaudim d’una bona estona de relax, tot banyant-nos en les cristal·lines aigües del riu. Cap allà les 11, en sortim per tal d’anar continuar trajecte, doncs avui tenim ja la intenció de dormir a Alemanya. Abans d’agafar l’A-9, entrem en un “Champion” a comprar iogurts de xocolata (els “desitjats” Danets), mentre jo vaig fent maniobres per girar l’AC i els nens van xerrant i escoltant cançons.

Pont du Gard

Pont du Gard: Formava part d’un aqüeducte de prop de 50 km de longitud, que aportava aigua de la primavera d'Usès (el punt precís de la captació no és conegut) a la ciutat romana de Nemausus, actual Nimes. L’aqüeducte de Nimes va ser construït entre els anys 40 i 70 de la nostra era. Els romans doncs, van haver de construir-lo amb una gran precisió per permetre a l’aigua escolar-se per gravetat fins a Nimes, doncs la font era situada a només 12 m sobre el nivell dels dipòsits de la ciutat. L'aqüeducte complet té un pendent de 34 cm per quilòmetre, el que és una proesa tecnològica destacable. Té un trajecte sinuós per poder aprofitar al màxim els relleus (a vol d'ocell, Usès és només a 20 km de Nimes).

Un cop superada la ciutat de Valence (després d’unes retencions a l’A-7) i donat que és ¼ de 2, parem a dinar en una àrea a l’autopista. Ho fem en una taula de picnic a l’ombra i un cop satisfeta la nostra fam, jo marxo amb els nens a una zona de gespa on juguem una estona a pilota. Cap allà a les 3, continuem ruta.

Encara ens aturarem un parell més de vegades abans de parar a sopar en territori (encara) francès, ho fem passat Besançon en una “macro” àrea de servei. Són les 8, el sol ja s’ha post i comença a fosquejar. Mentre sopem, coincidim amb uns altre catalans, una parella i dos fills d’edat molt desigual, que ens comenten que hi volen fer nit (a l’àrea) i que es dirigeixen cap a Cap Nord. L’AC és llogada i hi han tingut infinitat de problemes. Després de sopar, i amb molta tranquil·litat, marxem amb els nens ja posats a dormir, per fer el darrer trajecte fins passar la frontera alemanya. Són ¾ de 10, la nit ja ha caigut.

El nen gran, que no ha pogut prendre el son, viatge força estona al meu costat, al davant, però poc abans d’arribar a la frontera es fica a dormir. Travessem l’imaginaria línia i ... ja hi som. Hem arribat al país que ha motivat les 2 guerres mundials i que durant molt temps ha estat el motor de l’economia europea, Alemanya. El país que va ser separat cruelment després de la II Guerra Mundial, que va viure d’esquena al capitalisme una part i d’esquena al socialisme l’altra, mitjançant una divisió política, vergonya de la humanitat.

Sense el GPS, ens equivoquem en el trencall que ens ha d’acostar a Freiburg im Breisgau (capital de la Selva Negra, amb més de 250.000 habitants), fem marxa enrere, desfem la desena de quilòmetres fets de més i travessem la ciutat. Encara intercanviem opinions de si parem al càmping de Kirchzarten (a 5’ de Freiburg), o recorrem la 40a de quilòmetres fins a Titisse. El rellotge marca una hora més que apte per anar-nos a dormir, portem 700 quilòmetres avui més el més de 400 d’ahir, i la lògica i la son s’imposen, farem nit a Kirchzarten. Localitzem sense dificultats el càmping, però com que és molt tard, no hi podem entrar, després de fer unes quantes voltes, ens aturem en una zona comercial, com que demà (avui) és diumenge, ningú ens hauria d’empipar.

Diumenge, 15 de juliol de 2.007

Kirchzarten
Primer dia a Alemanya

La nit a la zona comercial, ha estat profitosa, hems hem llevat a 2/4 de 9, i després d’esmorzar ens hem dirigit fins al Càmping Kirchzarten, del que per Internet vaig llegir que amb el preu tenies dret a banyar-te a les piscines municipals que estan a tocar. Tenim la parcel·la 265, al terra hi ha gespa i al nostre darrera les piscines. Després d’instal·lar-nos, gaudim de les refrescants aigües d’aquest complex municipal de 5 piscines. A ser diumenge hi ha força gent, para-sols, pales i galledes, pilotes ... és com si fos la platja, canviant el torrat de la sorra pel verd immaculat de la gespa. Cadascuna de les piscines s’adapta a diferents necessitats, natació, trampolí, esbarjo adult, esbarjo infantil i esbarjo pre-infantil. Fantàstic !!!!. Els nens i ... els no tant nens ens ho passem de faula.

Cap a les 12 tornem al càmping i mentre els nens juguen i pinten, nosaltres rentem plats, fem bugada i enllestim el dinar. El sol apreta.

A la tarda, pànxing i un vol amb bici pel poble. De tornada més pànxing. El sol i la calor fan de la tarda una autèntica estufa, la piscina està tan plena que no convida a anar-hi, sembla la Costa Daurada en ple mes d’agost. Passarem la tarda com podem. Cap a les 6, i amb el sol un xic més condescendent, sortim tots a fer un vol a peu pel poble, visitem l’església, la zona de vianants, carrers amb cases baixes amb molta flor, jardins florits ... fins que un dels nens ens boicoteja l’excursió (està molt i molt cansat) i hem de tornar. A prop del càmping, un esquirol ens saluda tot passejant pels jardins.

Kirchzarten: (Selva Negra, Baden-Württemberg). 9.000 habitants. Antigament va ser habitada pels celtes. Les primeres noves parlen d’una església a “Zurtunu”, l’any 816. En l’actualitat hi destaca l’església de “St.Gallus”, gòtic del s. XVIII, on hi ha la pedra sepulcral del cavaller Kuno von Falkenstein, mort l’any 1.363

Dutxes al càmping, a sopar i a dormir.

Dilluns, 16 de juliol de 2.007

Kirchzarten – Triberg – Gutach – Triberg; 73 Km.
Els esquirols invisibles

Sortim del càmping, després de buidar i omplir aigua i amb l’ajut del GPS i del plànol, marxem cap a les cascades de Triberg, una seqüència de cascades que resulten les més altes de la Selva Negra. Després de travessar paisatges de pel·lícula, per una carretera que serpenteja valls i frondosos boscs, i de tant en tant alguna casa, amb els balcons florits i la llenya arrenglerada, ja preparada pel cru hivern, arribem a l’entrada de les cascades (després veurem que hi ha dues entrades més, una al mateix poble de Triberg i una altra a mitja baixada, que ens hauria transportat planerament fins a les cascades). Parem l’AC en pujada, sobre terra de grava ... però és l’únic lloc on hi cap.

Cascada de Triberg

Iniciem una pronunciada baixada i xino-xano, tot vorejant la corrent d’aigua i envoltats per arbres gegants que ens donen una reconfortant ombra, ens aproximem a la finestreta, on ens cobren per entrar i on comprem els cacauets pels esquirols que ens han de menjar de les mans. Després de caminar un tros més, arribem a la successió de salts d’aigua, que certament són espectaculars, però dels esquirols ... ni rastre.

Un cop fetes les corresponents fotografies i travessat els ponts de fusta que donen una imatge més agraïda de la zona, ens separem, jo reculo a buscar l’AC, mentre la resta de la família, continuen el camí de baixada en direcció al poble de Triberg, bressol dels rellotges de cucut i la manufactura de la fusta.

La reculada es fa eterna, pujades dignes d’escaladors experimentats, rampes del 35-40% em fan treure la llengua i m’esgoten l’alè. Finalment, arribo al pàrquing i després d’alguna dificultat i fer força soroll, doncs les rodes patinen marxa endavant amb la grava, aconsegueix-ho ficar l’AC a la carretera.

A l’arribar al poble de Triberg, veig a la resta en un trencall d’un carrer, els recullo en una parada de bus propera i marxem cap a Gutach, on hi ha un museu de l’estil de vida rural i diferents cases de pagès de la zona, que pinta bé.

Amb alguna dificultat, pel que jo diria deficient senyalització, passat el poble de Gutach i a mà esquerra ens queda un considerable aparcament, preàmbul del museu, on dinem abans de fer la visita.

Una extraordinària calor i un sol de justícia ens acompanya durant tota la visita. El recorregut ens porta a visitar diferents cases de la Selva Negra, que s’han “arrencat” del lloc on van ser construïdes i “enganxades” aquí per tal de ser visitades. La visita es fa amena, gaudim d’una bona perspectiva i de nombrosos detalls de la dura vida rural, acompanyats durant una estona pel recital de plors i “marraneries” d’un dels menuts. Sortint, però encara dins del museu, fem un suc (que per cert no té gens d’èxit) per recuperar la hidratació i sortim altra cop direcció Triberg, on volem passar la nit.

Pel camí, i just abans d’arribar a Triberg, parem a visitar el rellotge de cucut més gran del món. Entrem dins seu i contemplem la gegantina maquinària que el fa funcionar ... i posats a fer ... comprem un rellotge de cucut per casa, això si, un xic més petit que el que acabem de visitar.

Parem a comprar fruita, verdura i làctics en un Lidl, i ens arribem a l’àrea. A l’àrea d’AC’s de Triberg, que és coberta, hi ha espai per a 4 AC’s (però passarem la nit sòls).

Triberg

Triberg: (Selva Negra, Baden-Württemberg). 5.400 habitants.
Coneguda mundialment per les cascades, té altres punts d’interès com la sala de l’ajuntament i l’església barroca de Maria de l’Avet (1.750), destí de peregrins. Avui està considerada la capital dels rellotges de cucut.

Sortim a fer un tomb pel poble i ens arribem a un enfilat parc infantil, des d’on es té una bonica imatge del poble i les muntanyes que l’envolten.

Sopem i a dormir amb el soroll de fons d’un rierol que ens passa a prop.

Dimarts, 17 de juliol de 2.007

Triberg – Überlingen; 116 Km.
Un llac de la mida d’un mar

Avui ens toca canvi de zona, marxem cap al llac de Constança (Bodensee), un llac gran, que rega les terres d’Àustria, Suïssa i Alemanya. Seguint les indicacions de la “Marta” ens hi anem acostant, però ... no contàvem en trobar la carretera tallada i haver de fer mitja volta i buscar una alternativa. Ara agafem el mapa per per dur-nos a bon port. De camí hem d’aturar-nos, a un dels nens li ha entrat mareig i ... tampoc cal arriscar-nos.

A ¼ d’1 arribem al P+R d’Überlingen, ubicat a la part alta, en una zona molt tranquil·la, corrent elèctrica, zona per omplir i buidar, autobús llançadora fins al centre, per 10 € les 24 hores d’estada amb l’autobús inclòs.

Überlingen

Überlingen: (Selva Negra, Baden-Württemberg), 21.400 habitants.
Vella població ubicada al costat del llac de Constança, destaquen les diferents portes medievals que antigament donaven accés a la ciutat, en destaquen la Porta dels Franciscans (a la fotografia) i la Porta Aufkirh. És però l’església de Sant Nicolau (1.350-1.386) l’ emblema de la vila, amb un retaule de Jörg Zürn (s. XVII) destacable.

Després de dinar, agafem el bus fins al centre, ens banyem al llac (altra cop agraïm les sabatilles del decathlon, per cert l’aigua està menys freda del que aparenta), passegem per la vora del llac, on fem el primer gelat de les vacances asseguts en unes escales que donen directament al llac i recorrem els principals carrers comercials. Tenim un contratemps amb unes cagarrines empipadores que gairebé li fa falta una dutxa per fer net. Visitem l’església, gaudim una mica més dels carrers i als vols de les 6, tornem cap a l’AC.

Temps d’esbarjo, lectura, pintura i ... construcció d’un vaixell totalment artesanal. Sopar i sessió de cinema (3a entrega i darrera de la pel·lícula). A fora plou.

Dimecres, 18 de juliol de 2.007

Überlingen – Meckbeuren – Lindau – Füssen; 172 Km.
El món en miniatura

Després de l’esmorzar, recollim i ens dirigim a la “sani-station”, un invent que en molt poc espai i a canvi d’una moneda (o les que faci falta) et permet buidar i omplir. Ens costa menys del que ens imaginàvem.

Marxem cap a Meckenbeuren, una població més a l’interior, però a poc més de 40 minuts, i amb un parell d’activitats que ens assembla poden estar bé. D’una banda “Minimundus”, que tal i com el nom indica, són espais del món en miniatura. D’altra banda un mini-parc d’atraccions molt pensada pels més petits, el Ravensburguer.

Hem visitat el Minimundos amb delit i molta curiositat. Es pot dir que hem fet la volta al món, amb força detall. Des de la Giralda de Sevilla, passant pel Big-Beng de Londres, les catarates del Niàgara, una de les tres piràmides Giza, l’estàtua de la llibertat de Nova York o l’hotel de 321 de Dubai, el Burj al Arab. Tot al més mínim detall i amb un entorn molt cuidat.

Una revolta dels més petits una mica massa pujada de to, fa que es quedin sense entrar a l’altra parc, que dóna porta amb porta amb aquest. Toca improvisar, ja que contàvem passar-hi almenys fins a mitja tarda. Decidim que ens podem acostar a Lindau, una de les principals poblacions costaneres del llac de Constança, pràcticament frontera amb Àustria. I així ho fem.

Lindau am Bodensee

Lindau am Bodensee. (Baviera). 35.000 habitants.
Enclavada la seva part antigua, en una illa sobre la costa nord-oest del llac de Constança (Bodensee), i unida a terra ferma, on es desenvolupa la ciutat nova, per un viaducte i un pont. Fins 1.803 fou ciutat imperial independent, annexionada després per Baviera. Destaca l’entrada del port flanquejada per un far i un lleó ... mut, doncs l’escultor va oblidar esculpir-li la llengua.

Estacionem al P+R (al P1), agafem per 0’5 Euros (tots) el bus llançadora que ens acosta al centre. Lindau, és una illa, enganxada a Alemanya per uns ponts. A 2/4 de 2, entrem al restaurant-pizzeria Portofino per dinar. Ho encertem, les pizzes són boníssimes. Al sortir visitem el poble, molt turístic, però amb un casc antic digne de visitar. Menció també la part del port, i el seu lleó mut a la bocana del port, des d’on es divisa Àustria i Suïssa.

A mitja tarda i després d’haver-nos menjat la protocol·lària terrina de gelat, tornem cap a l’AC (agafant altra cop el bus llançadora) i sortim en direcció a Füssen. De camí, parem a comprar cireres i préssecs. Els nens s’adormen. El viatge fins a Füssen, per carreteres secundàries, ens ofereix vistes de postal, valls verdes, altes muntanyes, vaques pasturant i petits pobles i masos disseminats. Tot amb molt d’encant.

Finalment arribem a Füssen i seguim les indicacions de l’àrea privada d’AC’s. L’àrea, és una zona plana,amb grava i amb les parcel·les (la majoria amb corrent elèctrica, la nostra ho sabrem després,no)molt ben delimitades. Hi ha una 60a d’autocaravanes. Ens instal·lem. Amb temps per jugar i per anar a comprar a un Aldi proper, ens acostem a l’hora de sopar. Els nens aprofiten per circular amb “bici” i nosaltres saludem als nous veïns,un matrimoni d’uns 50 anys que arriben de Catalunya des de Viladecans. Mentre sopem observem amb força curiositat el vol sense motor d’unes avionetes.

Després de dutxar-nos, en dos grups, amb unes dutxes que funcionen amb monedes de 0’50 €, ens en anem a dormir.

Dijous, 19 de juliol de 2.007

Füssen – Neuschwanstein – Wies – Lechbruck am See; 45 Km.
El Castell del Rei Boig

Ens hem llevat al matí, i tot i que a la nit ha plogut una mica, el cel està blau i el sol ja resplendeix.

Volíem sortir cap al castell d’hora, però al final se’ns han fet 2/4 de 10. Amb molta intuïció, més que amb l’ajut del GPS (no hi hem trobat cap referència del castell), arribem a la zona d’aparcament. Ràpidament ens adrecen a la zona d’AC’s i hi estacionem.

Després de fer una llarga cua per comprar les entrades i de saber que el “Rei” tindrà l’amabilitat d’obrir el seu castell per nosaltres a les 13,40; repetim cua per agafar l’autobús que salvarà per nosaltres el fort desnivell fins arribar a les portes del Castell.

Castell de Nesuchwanstein

Castell de Neuschwanstein (Baviera).

Lluís II de Baviera el va fer construir (1.869-1.892), però va morir (1.886) abans de veure’l acabat. Considerat un dels castells més famosos del món, gaudeix d’un espectacular emplaçament sobre el riu Pöllat. 

Un cop l’autobús ens ha desembarcat, després de salvar el desnivell a bona velocitat per una carretera estreta i plena de corbes, ens dirigim al Marianbruke, un pon de fusta i ferro que ajunta a gran alçada dues carenes i permet l’accés a diferents excursions a peu. Des del Pont Marian, gaudim de la primera imatge espectacular i idíl·lica del castell. Tot seguit, i donat que haurem d’entrar al castell a l’hora del dinar, decidim avançar i aprofitem per tal de dinar. Un”xiringuito” ens fa uns bratswurgs dins d’un panet amb ketxup o mostassa que estan força bé. Mengem asseguts damunt la gespa. Després veurem que a no més de 20 metres hi havia una espècie de restaurant de menjar ràpid, i taules i cadires ...

Comprem un puzle de 1000 peces amb la imatge del castell, un adhesiu per l’AC i un iman per la nevera, abans de dirigir-nos a l’entrada del castell.

Passem l’estona asseguts a l’ombra, gaudim de la vista, de l’anar i venir dels nombrosos turistes i de tant en tant del vol lliure amb parapent d’uns valents.

A l’hora indicada als tiquets d’entrada, en un monitor apareix el nostre número i per un torn automàtic passem a l’interior del castell. Mitjançant una espècie de telèfons, escoltarem música i les indicacions sobre els diferents espais que anem visitant. Als nens els hi encanta que allò parli. Visitem diferents estances, totes decorades amb gran detall i molt de luxe. Destaca la darrera habitació, on el rei gaudia de l’espectacle del teatre sense sortir del castell, és un espai impressionant.

Interior església de Wies

Des de l’AC gaudim encara d’espectaculars imatges del castell i en poc més de 15’, arribem a l’església de Wies. Modesta aparença des de fora. Una tradicional església, pintada de blanc i un campanar coronat amb una cúpula verda. Com que alguns nens, s’han adormit, decidim fer la visita per separat, primer hi vaig jo. La decoració rococó, els frescos pintats al sostre, les imatges religioses ... no ens deixa pas indiferents. Fàntastica. I després la meva companya hi va a la meva tornada,el gran repeteix, i els petits encara dormen.




Església de Wies. Considerada l’església rococó més bonica del món. Patrimoni de la Humanitat de l’UNESCO des de 1.983.

Marxem cap a Lechbruck, on he llegit en algun lloc que hi ha un càmping amb platja al costat d’un llac. És al costat mateix i en no pas més de 10’ ens plantem a les seves portes.

Finalment i després de fer algunes maniobres i reorientar la situació de l’AC i no pas per manca d’espai i amb gairebé tota la tarda per endavant, ja estem instal·lats.

Preparem la roba per fer bugada (primera bugada important del viatge, per 2’5 €). Descobrim el llac i també que l’aigua està glaçada (uns 16ºC), tot i així ens banyem i provem la línia de flotació del vaixell artesanal que varem construir a Überlingen. Flotar flota, però no se li poden demanar gaires travessies oceàniques, diria que no té una línea de flotació massa definida. Un veí alemany de parcel·la, em comenta en anglès que l’aigua porta poc recorregut des de les muntanyes, i que el llac és més un embassament provocat per una presa, i que aquests són els motius pels que l’aigua estigui tan freda.

Un cop saciada la nostra fam de bany, i d’estendre la roba, els nens em demanen que els hi baixi les “bicis”, però el pany del candau es resisteix i se’m fa missió impossible. Caldrà buscar una eina per tallar el cadenat, però ... no serà fàcil. Mentre els nens juguen “una mica” a bàdminton, mentre nosaltres enllestim el sopar, que avui farem més d’hora, doncs no hem dinat massa i ja fa molta estona.

Mentre sopem, unes gotes ens fan recol·locar la “sisi” sota el tendal. Un cop sopats, sortim a fer un vol pel càmping, però cada cop plou més, i més ... i ens estem mullant de valent !!!. Apassionant partida de l’ UNO abans d’anar a dormir. Nit de llamps i trons, i pedra de considerables dimensions, i pluja a dojo.

Divendres, 20 de juliol de 2.007

Lechbruck am See – Dachau - Zirndorf; 295 Km.
Dues emocions ben diferents

Després d’esmorzar i de tornar a fer un capbussó al llac, quan les agulles apunten gairebé a les 12.00, iniciem la marxa cap a la 1a. de les visites més esperades pels nens en aquest viatge, el Parc Playmobil.

Comprem queviures en un “super” del mateix poble i enfilem carretera amb atenció per buscar un taller on ens tallin el cadenat de la bici. Quan ja portem uns quants quilòmetres, i els tallers brillen per la seva absència, uns paletes que estan fent una casa m’encenen el llum. Paro, al costat de la carretera, davant mateix de la casa i en català m’adreço a un dels paletes, que porta unes tenalles grans i està preparant un entramat de ferro per que m’ajudi. Finalment i després d’un parell d’infructuosos intents, aconseguim alliberar les “bicis”. Amb un “danquexant” i un somriure em despedeixo. Missió complerta !!!.

Torre a Dachau

Els nens, s’entretenen amb la pel·lícula de més èxit des de mai, ARTHUR i ELS MINIMOYS, mentre anem deixant quilòmetres enrere i ens acostem a Münich. Passada la capital de Baviera, veiem el cartell de Dachau, s’acosta l’hora de dinar i pensem que podria estar bé fer-hi una ullada. Sortim de l’autopista.

Camp de Concentració de Dachau. Construït al 1.933 per Hitler per a presos polítics. Posteriorment va servir de model per a la resta de camps de concentració i va ser utilitzat com “escola de violència” per l’ SS. Durant els 12 anys de la seva existència va allotjar a més de 200.000 persones de tota Europa. Més de 43.000 hi van perdre la vida. El dia 29 d’abril de 1.945 tropes nord-americanes van alliberar els sobrevivents. Reconstruït al 1.965.

Dinem, ja estacionats al pàrquing de l’antic camp de concentració i cap a les 3 de la tarda iniciem la visita. És la imatge viscuda per TV, ara viscuda en la realitat. Impressiona i emociona pensar ... en tot el que allà devia passar fa només 60 anys i en tots aquells que d’una o altra manera van veure reduïdes les seves llibertats d’una forma tan salvatge.

Fem el recorregut lliurement, llegint amb anglès les explicacions, visitem la caserna, les dutxes, els barracons, ... etc. Finalment nosaltres sí sortim per la mateixa porta per on hem entrat, ben diferent a tants i tants presoners. A la porta de ferro, hi ressalta la inscripció “ARBEIT MACHT FREI” (el treball us fa lliures).

A les 5, tornem a agafar l’AC i marxem cap a Zirndorf on hi ha el Parc Playmobil, on hi arribem, després d’algunes cues a l’autopista, cap a les 7 de la tarda. Recollim informació sobre el parc i ens instal·lem a la zona d’AC’s que els de Playmobil ens tenen preparats.

Sopem i a dormir. Demà ens espera una “dura” jornada.

 Dissabte, 21 de juliol de 2.007 

 Zirndorf – Rothemburg ob der Tauber; 86 Km. 

La visita més esperada i les visites més inesperades 

Com ja va sent costum, ha plogut durant el primer tram de la nit, però aquesta nit la noticia han estat els mosquits. Tot i anar a dormir d’hora, per poder-nos llevar amb temps de ser a les 9 a la porta del parc, un grapat de mosquits ens ha fet la guitza durant tota la nit. Diferents cops ens hem hagut de llevar per matar mosquits que ens anaven picant indiscriminadament, però serà el més petit qui s’endurà el rècord de picades. Al matí, al llevar-nos, el còmput de baixes enemigues és de 19 mosquits morts, a les nostres files “només” unes 40 picades entre tots. 

Vaixell pirata al parc play mobil

A les 9 en punt entrem al desitjat parc, on gaudim durant tot el matí de nombroses activitats i on els nens s’ho passen d’allò més be. Comencem per la part dedicada als pirates, on a part de les nombroses rèpliques a gran tamany de figures al·lusives, gaudim d’un vaixell pirata espectacular, podem passejar per la coberta, per les bodegues, agafar-ne el timó i fins i tot enfilar-nos al màstil fins al lloc del vigia. També podem navegar pel damunt de la zona d’aigua, ja sigui mitjançant una balsa de nàufrag moguda per rems, o un raid empès per nosaltres mitjançant una corda. A continuació visitem la zona dels exploradors, on els menuts, poden enfilar-se, deslliçar-se, baixar per tobogan i mil i una coses més en una alta casa de fusta i cordes emulant als grans exploradors de la història. També poden “cavalcar” damunt d’uns cavalls i buscar tresors dins d’unes petxines gegants. Una mica més endavant descobrim una zona més inhòspita, entrem en una zona misteriosa, on farem música saltant, travessarem passadissos secrets vigilats per serps i ens endinsarem en coves tapades per salts d’aigua. 

Després passem a la zona del castell medieval, on juguem a ser reis, traiem aigua del pou, vigilem des de la muralla, som empresonats i esposats a la vista del poble ... i finalment tancats a la garjola. D’on podrem escapolir-nos tot seguint un passadís de miralls secrets que ens transportarà a l’exterior de la presó. 

Del castell a l’Arca de Noé, on jugarem amb infinitat de vaixells en uns canals d’aigua elevats, tot sent observats pels animals que es dirigeixen cap a l’arca salvadora. 

Més tard arribem a la granja, on les activitats ens permetran munyir vaques, conduir tractors per un circuit i netejar els cavalls. A un pas, trobem l’Oest Americà, on podem enfilar-nos a la diligència, pujar a cavall, preparar cursos d’aigua tot jugant amb la sorra, i fins i tot cercar or ... i trobar-ne!!!!. 

Una mica esgotats per la intensitat del matí, anem a dinar. Ho fem al mateix parc, asseguts en uns bancs i taules de fusta. Després del dinar, juguem una estona més en un espai tancat però molt gran, ambientat a la selva tropical i farcit de tobogans, cordes, escales, xarxes ... per on desenvolupar l’aventura. També juguem amb playmobils en un recinte, on hi ha separats els diferents apartats playmobil amb infinitat de personatges i peces. 

A mitja tarda, quan el cansament comença a aflorar, decidim passar per la botiga i gaudir de les diferents escenografies representades. Com no podia ser de cap altra manera, recopilem un grapat de caixes playmobil i passem per caixa. Val a dir que són força més econòmics que els que es troben a Catalunya. 

Ja de tornada a l’AC, fem un polo, i mentre, asseguts al darrera posen fil a l’agulla i van muntant els romans i la carrossa de reis, jo condueixo fins a Rothembur ob der Tauber, punt final de la jornada d’avui i que està a menys d’1 hora de camí i gairebé tota per autopista. 

Arribem a Rothemburg cap a 2/4 de 7, aparquem a la zona d’AC’s, o millor dit al seu davant, doncs aquesta està plena, amb unes altres 10 ó 15 AC’s. Despengem les “bicis” i fem una primera aproximació a aquesta ciutat medieval que ens sorprèn molt gratament. 

Rothemburg ob der Tauber

Rothemburg ob der Tauber (Baviera). 12.500 habitants. 

Poderosa població del Sacre Imperi Romà-Germànic. Ja a l’any 1.400 tenia 6.000 habitants. Després de 500 anys d’independència, a l’any 1.802 i contra la seva voluntat s’annexiona al Regne de Baviera. 

Una famosa llegenda és el “meister-trunk” o glop magistral .Una llegenda que es remunta al 1.631, quan les tropes catòliques atacaren i ocuparen la ciutat, aleshores protestant de Rothemburg. El general catòlic Tilly amenaçà la població amb saquejar-la i enfonsar-la en la violència. Només per caprici, va prometre abandonar la ciutat si un conseller aconseguia beure d’un sol glop una gran gerra de 3’25 litres de vi. L’antic alcalde Nusch va aconseguir superar el repte i va salvar la ciutat de la destrucció. 

Després de sopar i de saludar als de Viladecans que acaben d’arribar (els nens diuen que ens persegueixen), marxem a dormir. 

Diumenge, 22 de juliol de 2.007 

Rothemburg ob der Tauber – Günzburg; 134 Km. 

La màgia del Nadal 

La Botiga de l'Etern Nadal

No massa d’hora comencem la visita a l’emmurallada ciutat. El que anem descobrint, ens va agradant i aviat ens trobem immersos en un món medieval, amb encant i molt encisador, només trencat de tant en tant pels nombrosos turistes, que igual que nosaltres deuen trobar-se embadalits en aquesta ciutat. A prop de la Plaça de l’Ajuntament, trobem l’esperada botiga, descrita per un internauta, com de l’Etern Nadal. Muntada a l’estil IKEA, (cal seguir un camí predeterminat en diferents nivells i no et perds res) ens traslladem a les emotives festes en un obrir i tancar d’ulls ... i som 22 de juliol !. Sensacional !. Comprem força records nadalencs; espalmatòries, penjolls per l’arbre, boles decorades ... 

Al sortir uns indis (a l’estil Empuriabrava) toquen cançons peruanes i ens quedem una estona a escoltar-los, sobretot per la democràtica petició dels 3 més petits. 

A continuació, busquem un lloc per tal de dinar, doncs passejant i a la botiga del Nadal se’ns han fet les 2. Trobem una terrassa en una placeta propera i després de posar-hi tot el que donen els nostres cervells, aconseguim desxifrar el que diu la carta i a sobre encertar amb els plats que demanem. 

A la tarda continuem passejant, comprem uns “pastelets” típics, de tamany i forma d’una pilota de tennis (n’hi ha també del tipus ping-pong), però fets de diferents ingredients, no estan malament, ens arribem a la catedral i fins als jardins del castell (de fet estan construïts damunt on antigament s’erigia el castell) des d’on es té una magnífica vista sobre l’skyline de la ciutat. Resseguim per dalt, bona part de la muralla i visitem unes curioses construccions rodones (antic hospital i baluard de defensa) i ens acostem als jardins que hi ha al fossar on passem una estona de relax mentre els nens juguen amb les minses atraccions que hi ha. 

Tornem a l’àrea, on ens dutxem tots dins l’AC i ho preparem tot per marxar cap al Parc Lego, després de sopar. 

Abans de sopar marxo a buidar el “cassette” de les negres i decidim omplir i buidar a la mateixa àrea, però com que ho vull fer de clar, just sopar pactem amb els nens que omplirem i buidarem, enfilarem camí i ens aturarem a la primera àrea de l’autopista per mirar contes i pintar, abans de que ells es posin a dormir. Així ho fem, just després de rentar plats ens dirigim a la zona on hi ha la “sani-station”, buidem les grises i quan vull connectar la mànega descobrim que ens vam oblidar l’adaptador de l’aixeta enroscat a la “sani” de Überlingen. Surto a buscar l’AC dels de Viladecans, ells ens deixen una mànega que ja porta l’adaptador incorporat i després d’omplir els hi torno, parlem una estoneta i enfilem cap a Günzburg. 

Un cop a l’autopista ens aturem a la primera àrea que trobem, no hem fet pas més de 10 minuts i els nens ho agraeixen, pintant i llegint fins a les ¾ de 10, quan es posen a dormir.  

Arribem a l’àrea del Parc Lego a ¼ de 12, després de que un guàrdia de seguretat, amb un profund alemany ens l’hagi indicat com arribar-hi. Com que és tard, aparco a qualsevol lloc, demà ja ens mourem per buscar la presa de llum. Passarem la nit a l’àrea amb unes altres 60 AC’s. 

Dilluns, 23 de juliol de 2.007 

Günzburg 

La màgia de les peces Lego I 

Fent cua per l'esmorzar

Només despertar-me moc l’AC fins a una presa de llum i ens connectem a la corrent. Sembla que a 2/4 de 9, ha d’arribar algú a vendre pa. Ens afenyem a vestir i ens apropem a la cua (sembla una cua de cartilles de racionament). A l’hora senyalada un cotxe amb remolc s’acosta carregat de pa, croissants i llet. Comprem l’avituallament per l’esmorzar. 

Després de menjar croissants de xocolata (que acaben sent de crema i no xocolata, els deuen haver agafat d’una altra pila), ens en anem cap a la finestreta del Parc Lego, a uns 200 metres d’on estem. Comprem entrada per 2 dies i comencem la visita i la diversió. 

Atracció parc Lego

Gaudim de nombroses atraccions familiars, algunes de tant divertides com la dels pirates, on naveguem amb vaixell i disparem contra altres vaixells ... i la gent que fa cua, amb uns canons d’aigua, o d’altres de tant espectaculars com el miniland,

Venecia amb peces Lego

on hi ha infinitat de construccions construïdes amb milers de peces de lego o un tren de pedals que recorre una part del parc per damunt, i d’altres atraccions individuals on els nens s’ho passen d’allò més bé, com uns cavalls que fan un circuit emulant a cavallers o una petita muntanya russa. 

Dinem al parc i a la tarda tornem a l’activitat. 

Abans de sopar m’acosto a peu a un “super” que em divisat des de la torre-mirador que hi ha al parc, la llarga caminada no serveix per a res, doncs és un macro “super” de bricolatge, on només hi puc comprar l’adaptador de l’aixeta. 

Al vespre, i després de sopar a l’AC i de que els nanos ajudin a rentar plats, emocionants partides de l’UNO ... i a dormir. 

Dimarts, 24 de juliol de 2.007 

Günzburg 

La màgia de les peces Lego II 

Avui comença la segona jornada al Parc Lego. 

Parc infantil dins el parc Lego

El temps no acompanya, no plou però no fa sol, ni gens de calor. Pugem a atraccions més bèsties, muntanyes russes (on a la nena, just al darrer moment l’han fet recular per no arribar a l’alçada mínima requerida), caigudes vertiginoses amb una barca per una cascada d’aigua on quedem ben xops, per això, després de quedar remullats ens hem de ficar dins d’una espècie de màquina sideral (tamany familiar) que per 2€ i durant uns minuts ens ruixa amb aire calent intentant eixugar les nostres robes molles. ... però també repetim les més tranquil·letes. 

Després de dinar i de comprar, els nens amb els seus diners, alguns records del parc, continuem amb delit pujant a diferents atraccions. 

Passades de tros les 5 de la tarda, veig una atracció que no tenia controlada i anomenada Drome, on podem pujar-hi tots menys el petit (per alçada) i on per parelles (adult més nen, també per les alçades) emularem per un circuit, conduint un F1 al Schumacher i a l’Alonso. Molt divertit. A la primera cursa, sortim molt lluny de la “pole” i acabem penúltims (1 lloc per davant on havíem començat). A la segona cursa, sortim de la primera fila de la graella i ... Campions !!!. 

Després és el torn de la mare, que aconseguirà pujar dos cops al podi, primer com a 3er classificat i després a la part més alta del calaix, després d’una accidentada cursa on van quedar-se soles al capdavant just després de la primera corba. 

A poc per les 6, comença a ploure, per sort després d’haver-ho amenaçat durant tota la tarda ja és l’hora de sortir. Ens mullem, i ... quan arribem a l’AC ja ha parat. Mentre els nens juguen al parc que tenim a l’àrea, endrecem i decidim el recorregut i quadrem els dies que ens queden. 

Després de sopar i mentre bullim mongeta i patata (el dinar de demà), juguem unes altres apassionants partides de cartes.

Dimecres, 25 de juliol de 2.007

Günzburg – Mengem-Ennetach - Titisee; 220 Km 

Camí de tornada cap a la Selva Negra 

Darrera nit a l’àrea del Parc Lego, tranquil.la com les dues anteriors. Comprem pa i croissants de xocolata, avui sí, i esmorzem amb la malenconia que ens produeix començar visiblement el camí de tornada. Avui hem de fer nit a la Selva Negra. 

Omplim i buidem a l’àrea i ens dirigim al “macro-super” de bricolatge, on volem comprar el carretó per dur nens al darrera de la bici que jo vaig trobar l’altra dia molt més barat del que ens demanen a Catalunya. 

Ja que volem comprar queviures, decidim dirigir-nos a Titisee per carreteres secundaries per tal de trobar algun supermercat. 

A 2/4 de 2 ens aturem al municipi de Mengen-Ennetach, per dinar. Per la carretera hem vist que tenia un museu romà. El visitem després de dinar, senzillet però correcte pels nens. Algun mosaic, monedes (que vam poder tocar) i algunes armes, a més de diferents reproduccions i pòsters representatius. Continuem camí. 

Llac Titisee

Cap a les 6 arribem a Titisee i després d’algunes voltes trobem l’àrea per AC’s, més que una àrea és un pàrquing, (a tocar de la via) doncs no té cap servei.

Titisse-Neustadt (Selva Negra, Baden-Württemberg). 12.000 habitants.

Diu la llegenda que quan l’emperador romà Titus, va veure aquesta contrada (s.I dC) va voler posar el seu nom al llac. Enclavat a 858 m d’altitud, té 2 Km de llarg, uns 700 m d’ample i una fondària de 40 m. En l’actualitat el llac és parc natural. 

Muntem el carretó i despengem les bicis. Dia d’estrena. I sortim en direcció al llac i la zona més turística del llac. Gaudim d’una primera impressió del llac i del que podem, deixem la visita més exhaustiva per demà. Tornem a l’AC. 

Tenim problemes per pagar el parquímetre (la taxa de pernocta és de 10€) i desistim. Ja veurem que passa, doncs cap altra AC té al vidre cap paperet. 

Endrecem les bicis i sopem. Després ... més emocionants partides de cartes i ... a dormir. 

Dijous, 26 de juliol de 2.007 

Titisee 

El llac de l’emperador 

De bon matí, no fa gaire que hem posat els peus a terra quan passen porta per porta d’AC a cobrar la taxa. Casualment quedem poc més de 5 AC, de les més de 10 que hi hem passat la nit. 

Hem decidit passar tot el dia al llac, banys, pic-nic i el que calgui. Per això alguns marxem amb amb bicicleta a comprar pa i de passada esmorzar. Trobem el forn després de demanar. 

Després d’esmorzar, tornem a muntar el carretó, preparem les tovalloles i els entrepans pel dinar i marxem cap a una zona de bany que ahir mentre voltàvem amb l’AC buscant l’àrea varem divisar.  

Zona de bany al Titisee

Hi arribem després de pedalar una bona estona, és una zona de bany acotada i de pagament (de fet és l’únic lloc on es permès de fer un capbussó). Una pissarra a l’entrada ens informa que l’aigua del llac està a 19ºC i la de la piscina a 25’5ºC.  

Agafem una zona al davant mateix del llac, i damunt una cuidada gespa estirem les tovalloles i així iniciem una massiva jornada de sol i aigua. 

Dinem damunt de la gespa els entrepans que al matí hem preparat. 

Passades les 3 de la tarda, marxem rostits pel sol (m’he cremat esquena i cames) per un oblit imperdonable. He ficat protecció a tothom i m’he oblidat de mi. 

A la zona del moll lloguem una barca elèctrica, que durant una hora ens permet recórrer de cap a cap el llac i fer-hi la volta. A l’acabar la volta, decidim tornar a la zona d’AC’s amb les bicis, endreçar-les i tornar a peu a la vora del llac per sopar-hi en un restaurant. 

Així ho fem, però abans de sopar entrem en una botiga a comprar formatge i embotit alemany, així com una melmelada de gerds boníssima i algun record en forma d’animal fet de matèries vegetals. El venedor, a qui els nens li han caigut en gràcia, els hi grava en una fusta, on ja hi ha un futbolista dibuixat, els seus noms i el del Barça. 

El sopar molt bé. Però ... aquests alemanys acostumen a acompanyar els plats amb molta varietat d’ingredients i ens han dut menjar per parar un tren. Al final però, no ha quedat gairebé res. 

Al tornar a l’AC, per cert passem una mica de fred, juguem altra cop a l’UNO i a dormir. 

Divendres, 27 de juliol de 2.007 

Titisee – Freiburg im Breisgau – Kirchzarten; 40 Km. 

La ciutat dels tramvies 

A les 5 del matí, el propà s’ha acabat. Em llevo i surto a canviar la bombona. 

Al tornar al llit, no podem tornar a agafar el son, a més a fora fan una mica de soroll els del manteniment de les vies del tren amb una màquina gegantina i ... ara encara ho sentim més. 

Per això decidim endreçar el que pot caure i marxar de l’àrea, ara que els nens encara dormen. Marxem cap a Freiburg im Breisgau, la capital de la Selva Negra. Només ens en separen uns 30 Km i hi arribem en un no res per una carretera que serpenteja bastant en algun tram. 

Freiburg im Briesgau

Després d’algunes voltes, trobem lloc per aparcar molt a prop del centre, en una zona de parquímetre (ocupen 2 espais, però... ). Ja aparcats, ens tornem a estirar i fins i tot podem dormir fins a les 8. 

Freiburg im Briesgau (Baden-Württemberg). 221.400 habitants.
Famosa per ser la primera ciutat a tenir un alcalde ecologista. La torre de la catedral, amb 116 m s’erigeix cofoia per damunt e la resta de la ciutat. Acabada cap al 1.330. 

Una altra curiositat són els “Bächle” o rierols de carrer, originàriament aportaven aigua a les industries i evacuaven les aigües brutes, avui aporten al casc antic un clima agradable i serveixen de joc a grans i petits. 

Un cop hem esmorzat i ficades les monedes al parquímetre, sortim a passejar. Freiburg, ens mostra una ciutat molt vital, amb un esperit molt animat i comercial, amb algun edifici majestuós i una espectacular catedral. Hi destaquen també un bon nombre de canalets d’aigua que recorren pel costat dels carrers (diuen que això dóna un microclima especial a la ciutat) així com molts i molts tramvies. 

A la plaça de la catedral hi ha mercat, flors i més flors, espècies, peix, carn, verdures, pa, parades de peces de fusta i una curiosa parada de bales, les nostres bales de les que jugàvem de petits, donem una volta i gaudim de la visió de diferents edificis. Després visitem la catedral que se’ns obra majestuosa. 

De tornada a l’AC contemplem l’agitada vida comercial de la ciutat i gaudim de música en viu que fa les delícies dels nens. Un grup de músics amb diferents instruments ens delecten al carrer. 

Sortim cap a Kirchzarten, volem fer bugada, el càmping està força bé i ens cal agafar forces pel camí de tornada. 

Hi arribem en poca estona, però ens passem el carrer d’entrada i hem de voltar una mica per tornar-nos a encarar i poder entrar. 

Dinem, per torns per que s’ha de fer cua per agafar una rentadora. 

Anem a les piscines, després de col·locar-nos el distintiu groc al canell per identificar-nos com a membres del càmpins. Ens hem banyat, remullat, baixat pel tobogan, deixat arrossegar per la corrent ... hem jugat al parxís, berenat, llegit !. Tarda de vacances !. 

De tornada, pleguem la roba que ja està eixuta, mentre els nens,, marxen fins al parc infantil del càmping a jugar. Preparem el sopar i sopem. Després dels postres, fem dutxada familiar amb dos torns, quan tornen el del segon els del primer torn ja dormen.  

Dissabte, 28 de juliol de 2.007 

Kirchzarten – Charbonieres-les-Sapins – Flaviac; 614 Km. 

Juràssic Parc 

Sortim del càmping a ¾ d’11, després de carregar aigua i buidar les grises (ahir ja vaig buidar a última hora les negres) i esperar que l’encarregat del càmping ens permetí treure l’endoll de la corrent a 220 del caixetí que està tancat amb clau.  

Travessem Freiburg, i entre cançons dels Lunis i la Guillermina Mota a “La història de Catalunya amb cançons”, ens acostem a Charbonieres-les-Sapins, on volem visitar el Dino-zoo. El GPS ens hi porta per Baume-les-Dames (on hi ha segons diferents webs, una fantàstica àrea d’AC’s) i per carreteres secundaries, però amb excel•lents paisatges i petits pobles florits. Hi ha marejades, i a 10 Km per arribar ens hem d’aturar. 

Dino-zoo

Finalment, i seguint les indicacions hi arribem. Pinta bé. És tard i no tenim el dinar preparat, per això decidim dinar dins del parc. Havent dinat, entrem a passejar pel parc. Un acurat bosc ens va descobrint diferents espècies de dinosaures, recreats a tamany natural i en postures molt realistes. A la part final el recorregut, ja amb els “dinos” extingits, coneixem l’evolució de l’home i contemplem escenes de la vida dels nostres avantpassats. Un cop acabada la visita ens adrecem a la zona d’esbarjo, on els nens i també nosaltres pugem a uns “dinos” que circulen a bona velocitat pel damunt d’un rail. 

De sobte veiem que he perdut la cantimplora d’aigua que duia penjada a la motxilla i tot i que la busquem no la trobem. Marxem després de que els nens hagin jugat una estona al parc infantil i enfilem per carreteres secundaries direcció a Besançon, la mateixa carretera ens porta a descobrir algun dels espais amb encant de la ciutat (riu, portes de les muralles, castell ...) i després agafem l’A-36 cap el sud. 

Cap allà a les 7, parem a l’àrea de l’autopista anomenada Jura, hi ha molts serveis, els nens poden jugar una bona estona amb diferents i boniques joguines de fusta (que cada temporada regalen els seus fabricants, ubicats a la zona). Sopem cap a les 9 a l’AC i després tornem a fer ruta, vull intentar passar Lyon i si puc arribar a la zona de les Gorges de l’Ardèche. Passem Lyon a 2/4 d’11 i després de visionar per enèsima vegada la pel•lícula Arthur i els Minimoys se’n van a dormir.  

La nit va caient, i la distancia fins Saint Just d’Ardèche se’ns fa inacabable. Per això decidim sortir de l’autopista a la sortida 6, direcció Privas, i després d’uns quants quilòmetres més ens aturem en una plaça a peu de carretera del poble de Flaviac.

Diumenge, 29 de juliol de 2.007

Flaviac – Le Pont d’Arc – St. Just d’Ardèche; 110 Km. 
La natura pren el poder

Sortim de Flaviac, després d’esmorzar una coca ensucrada boníssima que hem anat a comprar (també a comprat tall per avui i una espècie de fuet, tallat petit i força salat, que està boníssim). Són les 10, omplim el dipòsit de gasoil i marxem direcció Le Vallon d’Arc. 

Pugem els Coll de l’Escrinet i de l’Arénier des d’on contemplem vastes prades i diferents serralades. Passat Aubenas ens aturem a comprar fruita (albercocs i préssecs) a la mateixa carretera i continuem. Al passar per Sampzon, gaudim de la vista d’un dromedari, un camell, una llama i alguna que altra cabra, com a reclam publicitari d’un petit circ instal·lat a la població. Parem per anar a veure els animals i després de les pertinents fotografies, continuem. 

Després de Vallon-Pont-d’Arc, continuem per una carretera sinuosa, estreta i que ens obliga a passar per dos estrets túnels en direcció al destí final Pont d’Arc. La carretera és la mar de transitada i finalment arribem a aquest monument de la natura, el pont d’Arc, una arcada que l’aigua a excavat per obrir-se pas, anul•lant l’antic curs de l’Ardéche. El Pont fa una amplada de 60 metres i una alçada de 45 m. 

Pont d'Arc

Aparquem en un ampli aparcament a peu de la carretera, sense gaires dificultats, tot i que comença a haver-hi força cotxes. Una part de la família se’n va a banyar mentre la resta prepara el dinar. 

Baixem fins l’Ardéche i contemplem el fantàstic panorama que el riu ha creat, canviant el seu curs per un túnel excavat a la roca. La zona està adequada pel bany, hi ha sorra a la vora i la gent s’hi amuntega, com si fos Lloret a l’agost. Trobem un espai i ens hi fiquem, però nosaltres som més d’aigua així que no ens amoïna massa l’espai. L’aigua no està gens freda i agraïm el bany. L’aigua també està repleta de gent i de canoes que en fan el descens. 

Dinem a l’AC, i després tornem tots junts a banyar-nos. Ara al pàrquing ja no hi ha cap ni una agulla. Si ara haguéssim de sortir, segurament que no podríem. 

Ja a mitja tarda i quan ja hem saciat la nostra set de bany i perquè no dir-ho un xic cansats tornem a l’AC. Ens canviem i marxem (no sense alguna maniobra de més) camí de St. Just, on volem estacionar a la famosa àrea del viticultor, més per curiositat que no pas per l’ampolla de vi, que diuen que ell et regala. 

Coves de la Madeleine

La carretera ens depara extraordinàries vistes sobre les Gorges de l’Ardéche. Vorejant alts penya-segats avancem a baix ritme. Un cartell anunciant unes coves fa que canviem una mica la ruta i ens hi acostem. Són les Coves de la Madeleine. Aconseguim entrada per la darrera visita (la visita guiada és la única manera d’entrar). Són les 6. Puntualment entrem a la cova i gaudim d’un gran espectacle. Les llums ens acompanyen durant tot el recorregut, ressaltant les principals atraccions i sobretot els vius colors en aquest paradís soterrat. A l’arribar a la zona anomenada “la catedral”, som espectadors d’un espectacle de llum i música impressionant.. 

A les 7 s’acaba la visita i marxem encara bocabadats amb el que hem vist. 

Des de la carretera veiem l’àrea del viticultor i ens hi adrecem. Servent ens ajuda a acomodar l’AC, ens cobra 5€ per passar-hi la nit i ens regala la tradicional ampolla de vi blanc. 

Els nens juguen, i jo només veig que la nostra AC està brutíssima comparada amb la dels altres veïns, blanques i immaculades, en comparació amb la nostra que porta tants insectes enganxats que li canvien el color cap a grisós. Sopem després de que un dels nens jugui a futbol amb una mare alemanya veïna i que el petit corri mort de por per culpa del gos (gosset) dels veïns.  

Dilluns, 30 de juliol de 2.007 

St. Just d’Ardeche – Narbona – Port Leucate – Bages; 491 Km. 

Tornem a casa 

Sortim abans de les 10 i trobem importants cues abans d’arribar a Beziers. Arribem a Narbona, cansats i jo esgotat d’aguantar el volant de l’AC del fort vent que bufa. De les vacances amb barca del 2000, recordava el “super” de l’entrada de la ciutat i és allà on parem a comprar els “danets” que no trobem a casa. Després de la que ja acostuma a ser tradicional compra a la tornada de les vacances, dinem dins l’AC i aprofito per demanar a un autocaravanista per la botiga de “Narbonne Accessoires”, famosa en el món del càmping i amb catàleg de venta on-line. 

Després de dinar ens hi arribem, una estona de visita i ... una mica defraudats segurament per les expectatives creades. 

Al sortir busquem un lloc per anar-nos a banyar i esgotar les darreres hores del dia. Abans d’arribar a Perpinyà, ens dirigim a Port-Leucate, on aparquem davant mateix de la platja. Preparem les eines i apa a l’aigua!. 

Ens banyem, ens ensorrem, fem castells i ens refugiem quan el vent ens llença els grans de sorra , impactant contra el nostre cos nu amb força dolor. 

Saciades les ganes d’aigua i sal, marxem per travessar la frontera, ho fem sense entrebancs sobre les 7 de la tarda. Després de Figueres parem a sopar a l’àrea de l’Empordà. Ja només ens queda arribar a casa. 

A Coll de Revell, ens aturem per posar els nens a dormir. Mentre ho preparem tot, rebem una trucada telefònica del RACC que ens alerta que hem perdut el bolso a l’àrea de l’autopista i només hi ha la documentació i les targetes de crèdit. Mentre anen, trucant a VISA i MASTERCARD per anular les targetes, jo fico els nens a dormir. Al cap d’una bona estona continuem camí. 

És el colofó a les vacances, l’ha trobat un camioner llençat a les escombraries de l’àrea sense els diners però amb totes les targetes i la documentació. 

A 2/4 d’11 arribem a casa i donem per acabades les segones vacances d’estiu amb la nostra autocaravana.